Un misogin al Consell de València?

Jaume Roig va nàixer a València a les primeries del segle XV, en una data que encara no ha estat ben determinada. Els seus orígens familiars caldria buscar-los a la maresmina vila de Mataró, d'on era el seu besavi, qui es traslladà a la ciutat del Túria a meitat del tres-cents i on està documentat que arrivà a ocupar un dels llocs de jurat. El seu avi, que era notari, va ser administrador de l'Hospital de Sant Llàtzer, mentre que son pare, que era conegut com Jaume Roig “Lo Vell” també va arribar a ser conseller de la ciutat i ocupà, també el càrrec d'examinador de metges, dues funcions que heretaria el seu fill, el nostre Jaume Roig. Es pot dir, per tant, que Jaume Roig va ser continuador d'una nissaga d'això que podriem dir les èlits valencianes medievals.

Imatge d'un metge atenet un pacient. segle XV

El cas de Jaume Roig “Lo Jove” és especialment interessant per diferents motius. Aquest personatge ha passat a la història com a autor d'una de les principals obres de la literatura catalana medieval “L'espill”, també congut com a “Llibre de les dones” o "llibre de consells".

Amb tot, i més enllà del valor de la seua producció literària, que no pense negar, Jaume Roig m'interessa per altres aspectes de la seua trajectòria vital, que ha estat bastant ben documentada.

A diferència d'altres autors del Segle d'Or de la nostra literatura, Roig no es va limitar a viure de les seues rendes. A ell se li coneix l'exercici d'una professió, la de metge, que va desenvolupar al llarg de tota la seua vida. De fet, al seu temps, Jaume Roig fou més reconegut socialment pel desenvolupament del seu treball que no com a autor de “L'Espill”.

Jaume Roig es va formar a l'Estudi General de Lleida, i com a metge arrivà a ser facultatiu de les cort d'Alfons el Magnànim i de Joan II. De fet, ell fou l'encarregat de certificar la defunció de la reina Maria de Castella, esposa del Magnànim. A València, la seua competència també el duria a ocupar el càrrec d'examinador de metges entre els anys 1435 i el 1478. La seua professió de galé el conduí a desenvolupar l'administració de l'Hospital d'en Clapers i dels Inocents, així com metge visitadorde l'Hospital d'en Bou i del convent de Predicadors en diferents períodes de la seua vida.

Les activitats de Jaume Roig, però, no es limitaren exclusivament al món de la medicina. També se li reconeix una trajectòria en altres aspectes de l'agitada vida política i social de la València del XV. Així, fou benefactor del convent de la Trinitat, i encarregat de la comptabilitat de la seua parròquia, la de Sant Nicolau. Justament, va ser per aquesta parròquia que fou triat conseller de València.

Aquest edifici, a la cantonada del carrer Cordellats i de les Danses, podria haver estat propietat de Jaume Roig

Pel que fa a la seua vida personal. Roig es va casar amb Isabel Pellicer, amb la qual tingué sis fills, la meitat dels quals es feren eclesiàstics. El desenvolupament de les seues activitats professionals i una bona política d'inversions el féu bastir-se un bon patrimoni, amb diferents cases a la ciutat i terres al poblat de Benimàmet, molt proper a la ciutat. Va ser, justament a Benimàmet on Roig muigué. Això passà l'any 1478. En algun lloc he llegit que per accident, quan caigué de l'ase, mentre passejava per les seues terres.

Primera edició de l'Espill

Parlar de l'Espill és difícil i mai no l'he llegit de seguit. En ocasions l'he abordat per parts. Tampoc no és un llibre de lectura fàcil. Sí que reconec, però, que alguns passatges són bastant graciosos. El llibre ha estat titllat de misogin, i amb molta raó. Les dones no ixen especialment ben parades, i en alguns moment l'autor s'encarnissa amb elles. Personalment no estic molt segur que el llibre definisca la personalitat del seu autor. Jaume Roig, segurament només se'n féu ressó, de manera magnífica i contundent, això sí, d'una moda literaria que circulava per Europa a aquella època i per un corrent de pensament que és ben clarificador de la classe social a la qual pertanyia, la de la burgesia, atiada pel pensament eclesiàstic i que feia les dones responsables de tots els infortunis i desgràcies masculines.

Per acabar, us afegisc un passatge de l'Espill que va ser musicat per Raimon i que m'ha ressultat molt inquietant des de la primera vegada que el vaig sentir. Es relata un crimi terrible perpetrat per unes dones a un hostal de París.

La cavalcada del Convit

El diumenge passat va ser el Corpus, una de les festes grosses de València.

Per començar, hem de puntualitzar que el Corpus és una festa però que alhora integra d'altres. Al llarg del dia, per la ciutat s'hi celebren diferents cavalcades i processons, algunes més solemnes i altres més festives. De fet, el centre de la ciutat ja està pres, des d'un parell de dies abans, d'elements religiosos i ornamentals que ens recorden com de transcendental continua sent la presència religiosa al quefer quotidià de la ciutat.

El Corpus Christi, per aquells que no ho sàpien, recorda un dels elements més importants de la tradició teològica del catolicisme, el de l'Eucaristia, el miracle de la conversió de l'Hòstia consagrada en el cos de Jesucrist. Un misteri que pot semblar una ximpleria, però que a la història de la religió catòlica va ser motiu de controversies, guerres i fins i tot un dels ingredients del cisma religiós que va donar pas a les esglèsies protestants. Es tracta, a més, d'una festa mòbil que, en el seu orige, es celebrava el dijous següent a l'octava de Pantecosta. La seua data depén, per tant, de la Pasqua. La necessitat de no entorpir el ritme de treball de la societat industrialitzada va fer que es passés al diumenge següent.

La festa del Corpus va ser instituida el 1263 pel papa Urbà IV, qui li va atorgar el caràcter de festivitat universal. Amb el temps, aquesta es faria un lloc de preminència a dins el calendari dels ritus locals. En aquest sentit, València no fou una exepció i des del 1326 tenim documentada la primera celebració. Amb tot, no seria fins el 1355, per manament del bisbe Hug de Fenollet, bisbe de València, que s'hi va instaurar la tradicional processó, amb el vist-i-plau de les autoritats civils. Val a dir que la del Corpus és una festivitat que, malgrat tenir un inequívoc tarannà religiós, també ha integrat molts elements cívics que originalment no en formaven part.

Detall de la Roca Diablera

A València, la festa del Corpus comença el divendres, amb el trasllat de les Roques a la plaça de la Mare de Déu, perquè veïns i visitants puguen admirar-les. Les roques són uns cadafals mòvils de fusta, amb forma de vaixell i que representen escenes bíbliques o de la vida de diferents sants relacionats amb la ciutat, com per exemple Sant Vicent Ferrer o el Patriarca Ribera. Amb el pas del temps, algunes de les roques van desaparèixer o foren substituides per noves. Actualment hi ha onze. Les primeres notícies de les Roques daten de finals del segle XIV i podrien estar relacionats amb els entremesos, uns escenaris mòvils medievals que es construien i feien desfilar per la ciutat aprofitant les visites a València de personatges significatius de la casa reial.

Ja he comentat que el Corpus l'integren diferents actes. En aquest post, per no allargar-me, em centraré en un, el de la Cavalcada del Convit. Aquesta va ser la primera vegada que assistia, o almenys la primera que recorde. Hi vaig anar amb mon pare i la meua germana Isabel. I ja us dic que és un luxe això d'assistir amb una persona que té tants records de la seua infantesa en aquesta festivitat i que pot explicar tantes anècdotes personals.

La cavalcada l'obri el Ball de Nanos

Doncs bé, com anava explicant, el diumenge al matí comença amb la cavalcada del Convit, que s'inicia puntual a les 12 del matí i és una de les poques ocasions en to l'any que es fan tocar totes les campanes del Micalet alhora. Aquesta desfilada l'obri el capellà de les Roques qui, a cavall, passeja pels carrers cèntrics de la ciutat i fa una crida a tota la ciutat a participar dels actes de la vesprada. Enguany, però, el cavall va esbarar i el pobre capellà va caure, per la qual cosa va preferir fer el passeig a peu. A aquest pregó li segueix un seguit de danses i personatges, els misteris, que remeten a escenes com la d'Adan i Eva, els pelegrins, els reis mags o la matança dels inocents i que tornen a eixir a la processó de la vesprada, però amb un posat més solemne. D'aquestes danses, la més famosa és la de la Moma, la veritable icona del corpus valencià.

La Moma és una figura femenina però que sempre és representada per un home, i que escenifica el triomf de la virtut sobre els set pecats capitals. A banda de la dansa de la Moma, també hi ha la dels caballets, els pastorets i la magrana. Un dels elements més divertits d'aquesta cavalcada matutina és el de la degollà, que recorda la matança de xiquets a mans de la guàrdia d'Herodes. Els integrants de la degollà, porten unes porres, els anomenats “carxots”, amb els quals colpejen als espectadors (us sona això de pegar un carxot?). A un dels trams del recorregut, el que va des del carrer Cabillers i Avellanes, els membres de la degollà són rebuts a poalades d'aigua, pels veïns, això és el que es diu la “poalà”. El diumenge passat, amb la calor que feia feia un poc d'enveja i tot.

Membres de la degollà amb els carxots

Amb tot, i malgrat ser molt interessant, la cavalcada del convit no és més que un aperitiu del que passa a la vesprada, amb la processó general, on es passegen les Roques, es fa tot el ventall de danses, amb la partricipació dels gegants i nanos i la processó solemne, on desfilen centenars de persones representant personatges bíblics i es trau la custódia de la Catedral, però bé, això ja us ho explicaré en un altre post.

La historia, de Benedetti

Ahir ens va deixar Mario Benedetti.

No sóc un lector regular de poesia. Així i tot reconec que entre el munt de llibres que tinc, hi ha un que li tinc una estima molt especial, "Insomnios i duermevelas", i que em va regalar una amiga-poeta fa un parell d'anys en un cap de setmana bastant estrany i un tant torbador.

Hui, mentre feia el trasllat a la meua nova casa, me l'he retrobat, i fullejant-lo he redescobert aquest poema, que no és el que més m'agrada del llibre, però que almenys parla de la història, tant important per mi i per tanta gent estimada.



La historia

Sabía que la historia esa imponente
estaba hecha de resurrecciones
las muertes eran cándidos ardides
para que los cronistas se turbaran

la del pobre Jesús sin ir más lejos
fue programada para validar
la esplendida patraña de la iglesia

la historia es un gigante / un esperpento
sin rostro ni motivo / una quimera
sin principio ni fin / sin cardinales

cuida sus arrabales del amor
y administra con orden sus desprecios
no falta quien sugiere que la historia
es una secreción del universo

El Teatre Principal i alguna cosa més

Fins la construcció del Palau de les Arts el 2006, el Teatre Principal va ser l'auditori més important de la ciutat de València.

Aquest teatre, que està al número 15 del carrer de les Barques, tot envoltat d'oficines bancàries, va començar a ser construït l'any 1808, encara que el projecte era molt anterior. De fet, els seus plànols originaris han estat datats el 1774, encara que el canvi del seu emplaçament inicial van obligar a modificar el projecte original. La seua construcció va ser una iniciativa de l'Hospital General com a via per afrontar les seues seues enormes despeses ordinàries. En aquest projecte, va comptar amb el suport de l'Ajuntament de València, desitjós de dotar a les classes socials més pudents de la ciutat, d'un espai cultural de nivell, com ja tenien altres ciutats europees. La Guerra del Francés, però, va obligar a aturar les obres, i no fou fins vint-i-quatre anys després, el 1832, encara amb les obres en marxa, que l'espai era inaugurat. El 1854 es donava per conclòs tot el procés de reformes amb l'acabament de la seua façana principal, obra de l'arquitecte Zacarias Camaña. Al llarg dels anys, ha vist moltes remodelacions, una de les últimes la reforma del seu vestíbul, el 1947.

El Principal té una capacitat de més de 1200 butaques i disposa de tres plantes. La seua estructura és típica italiana, amb la planta en forma de ferradura, el que l'ha dotat d'una bona acústica. De fet, la sala va destacar, en alguns moments de la seua història, per les seues representacions operístiques i per la celebració d'alguns concerts històrics, com el que el març de 1845 va dirigir el compositor i pianista austrohongarés Franz Liszt, qui durant una de les seues interpretacions va improvisar, a petició del públic, una popular tocata de la dansa del corpus, “la dansa dels nanos”, que tradicionalment es toca amb tabalet i dolçaina.

Hui en dia, i després de l'edificació del Palau de les Arts, El Principal programa fonamentalment gènere teatral. En realitat, l'opera tampoc no va arribar mai a quallar a la ciutat per una tradicional manca de política cultural que afavorís aquest gènere com sí que va passar, per exemple, a Barcelona. Tot i així, els concerts programats generalment sempre van alçar bastant expectació. Justament a hores d'ara, encara que a un altre espai cultural de la ciutat, s'hi està representant una òpera molt important per mi.

Parlar d'òpera em motiva, encara que no sóc, ni molt menys un entès. Els meus coneixements són bastant bàsics. Puc dir, m'agrada dir, que em plau l'òpera fonamentalment perquè m'estime una òpera concreta: Turandot. Abans de sentir aquesta obra de Giacomo Puccini, el gènere no m'havia dit res. Després de sentir-la, li vaig anar agafant el gust a això de posar-me els auriculars, gitar-me, tancar els ulls i deixar-me transportar. De Turandot m'agraden moltes coses, però sobretot el seu poder instrumental i l'exotisme que hi suren cadascun dels seus tres actes. No porte el compte de les vegades que l'he sentida, i en tota mena de situacions. Totes i cadascuna de les que ho he fet m'ha emocionat profundament. Malauradament, mai, encara, he pogut assistir a una representació en directe.

Turandot va ser l'última opera de Puccini. De fet, el compositor no va arribar a vore-la inacabada, sent completada per Franco Alfano, a partir de les anotacions del mestre. Aquest fet va generar, en el seu temps moltes controvèrsies, inclús que l'obra haja tingut diferents finals. L'òpera va ser estrenada el 25 d'abril de 1926 a l'Scala de Milà i ràpidament es va fer un espai com una de les obres més famoses d'aquest gènere, especialment per l'impressionant ària “Nessun dorma”, de la qual ací us deixe el fragment.

La trama de Turandot es situa a l'imperi xinés. Calaf, un jove príncep tàrtar es desplaça fins la cort de Pequin, on s'enamora de la princesa Turandot. Només hi ha un problema, Turandot, cruel, ha posat una condició per tots aquells que vulguen esposar-la: hauran de respondre a tres enigmes. En cas de fallar, seran decapitats. Les endevinalles són: Què naix cada dia i mor amb l'alba?, Què crema i escalfa com el foc, però no és foc? i per últim, Quina cosa és com el gel, però crema com el foc? Malgrat tot, Calaf accepta les condicions i s'enfronta al gran repte. Si voleu saber com continua la història ja sabeu: Turandot!

Les cicatrius de les Torres de Quart i el Cantó de València

De les Torres de Quart ens poden sorprendre moltes coses: la magnitud, la seua rodonor en comparació amb les seues veïnes de Serrans, el fet de ser obertes per darrere o inclús la colònia de lloros que hi viu des de fa molts anys. Característiques, totes, que us promet explicar en algun altre post. Però sens dubte, un dels elements més comentats per les guies turístiques és el de les seues cicatrius que, afortunadament, han resistit tots els seus processos de restauració com a testimoni de la heroïcitat de la ciutat. Pel que respecta a aquestes marques, si preguntem aqualsevol veí de la ciutat, o inclús d'altres parts del país, quin és el seu origen, segurament ens respondrà que l'intent d'assalt de la ciutat, per part de les tropes napoleòniques durant la guerra del Francés. I és cert, bona part de les erosions deixades sobre la seua estructura són conseqüència directa de l'intens bombardeig que els exèrcits francesos, primer comandats per Moncey i més tard pel mariscal Suchet, exerciren sobre València abans d'aconseguir la seua rendició el 1810. Però no totes les ferides que mostra el portal van ser conseqüència de l'agressió napoleònica. Bona part dels seus forats van ser produïts per altre setge, aquest més llarg en vides i destrucció, i que es va donar més de mig segle després de l'agressió francesa, el que ocasionaren les tropes espanyoles del general Arsenio Martínez Campos el 1873.

De ben segur que molts valencians actuals es ruboritzarien si saberen que un dels elements que més han ajudat a conformat la memòria popular de resistència ciutadana al poder i dels quals, tot siga dit, hi ha molts episodis en la història d'aquesta ciutat, van ser ocasionats com a conseqüència directa de l'aixafament d'una de les primeres experiències revolucionàries modernes del nostre país, la del Cantó de València. Jo mateix, historiador, era desconeixedor del nivell d'aquest episodi de resistència popular fins fa pocs mesos, després d'assistir a una xerrada i un debat posterior amb l'historiadora, i amiga, Júlia Moro a l'Ateneu Popular de València. Des d'aquell dia, el monument en qüestió se'm mostra amb tarannà més proper, si voleu, inclús, més interessant.

L'any 1873 València era una ciutat en ebullició. La crisi econòmica, en especial la que va afectar la industria de la seda, havia accelerat la proletarització de bona part de la seua societat. Uns pocs anys abans, el 1868, el primer representant del moviment obrer internacional, l'italià Giuseppe Fanelli, havia arribat a la ciutat per difondre les idees de l'anarquisme, i en poc de temps ja s'havien constituït les primeres societats obreres. Aquell mateix any del 68 també havia estat molt convuls. València havia estat una de les ciutats en què les classes populars havien contribuït més a la proclamació de “la Gloriosa”, la revolució que havia fet fugir la reina Isabel II a l'exili. De fet, a les eleccions d'aquell any, les candidatures més votades a totes les circumscripcions de la ciutat havien estat les republicanes, a diferència d'altres parts de l'estat, on guanyaren els monàrquico-demócrates. Eixe mateix any, els intents del govern de Madrid de suprimir la milícia urbana de la ciutat no havien fet més que enardir els ànims. Els valencians, recolzats per partides republicanes dels pobles propers arribaren a alçar més de 900 barricades per tota la ciutat per fer front a les tropes comandades pel capità general Rafael Primo de Rivera. Com a conseqüència d'aquesta sedició, València patiria un dur bombardeig que, al final, la faria capitular. El primer dels episodis revolucionaris s'havia consumat. Només faltava esperar una segona oportunitat per tornar a plantar cara al poder central.

Les Torres de Quart en una imatge de 1870

Quatre anys més tard, el 1873, després del fracàs del regnat d'Amadeu de Saboia, es proclamava de manera oficial la Primera República, que albirava un programa de reformes socials que havien de culminar amb l'aprovació d'una constitució que donés com a resultat un estat federal i de caràcter progressista. Aquest projecte, però, va haver d'afrontar molts inconvenients, el primer dels quals l'escepticisme del moviment obrer organitzat, que no només no va fer disminuir les seues demandes, sinó que encetà una onada de mobilitzacions i vagues. A tall d'exemple el dels successos d'Alcoi, on els insurrectes van matar l'alcalde de la localitat. A aquests problemes cal afegir l'obstruccionisme dels partits i classes socials més conservadores i al no resolt problema de les partides carlines. En aquest context de paràlisi de l'acció de govern, els republicans més actius, els anomenats “intransigents” van proposar l'organització de cantons a algunes ciutats de l'estat. El de València fou proclamat el 19 de juliol.

En un primer moment, el govern del Cantó de València va estar en mans dels grups socials més moderats però quan el 24 de juliol les tropes, enviades des de Madrid i dirigides per Martínez Campos, es plantaren a les portes de la ciutat, la junta de govern de la ciutat es va dividir entre els partidaris de la negociació i els de la resistència. Finalment aquests últims serien els que es farien amb el poder, amb l'adhesió entusiasta dels representants més actius de l'obrerisme, els anomenats internacionalistes, de tendència Anarquista i Marxista. Alguns autors parlen que dels 10.000 insurrectes organitzats, 5.000 eren internacionalistes. Segurament aquella va ser una de les primeres vegades que es van utilitzar banderes roges en un alçament popular a tots els Països Catalans.

Com a data curiosa, i que molt poca gent coneix, hi ha que un dels més entusiastes defensors del Cantó era un jove lletraferit i republicà, Carmel Navarro, més conegut pel seu pseudònim literari de Constantí Llombart. Llombart va quedar afectat de la vista en ser ferit mentre defensava una barricada, el que l'obligaria a dur les seues característiques ulleres fosques.

El dia 26 de juliol, Martínez Campos iniciava el setge de la ciutat, que resistí encara tretze dies. Després de patir un bombardeig brutal, que afecta la major de la ciutat, el dia 8 d'agost, els exèrcits enviats des de Madrid ocupaven la ciutat i posaven fi a l'experiència revolucionària, de la qual només van quedar alguns testimonis a les torres de Quart.

Elements del carrer del Micalet

El carrer del Micalet és un dels més populars de València. És tracta d'una via peatonalitzada i que connecta dos espais molt familiars per als habitants i visitants habituals de la ciutat: la plaça de la Mare de Déu i la plaça de la Reina. El del Micalet és un carrer que pertany al barri del Mercat, del districte de Ciutat Vella.

Passejar pel carrer Micalet és un plaer. A una banda hi ha un dels laterals de la Catedral, amb els seus murs i contraforts de pedra picada i maons; i a l'altra un conjunt d'edificis antics, conformat per antics palaus remodelats en oficines municipals, botigues històriques d'objectes religiosos i antiguitats i de souvenirs, i l'entrada a carrerons tant misteriosos com els de la Pujada del Toledà o del Sant Calze. És d'agrair que no hi haja cap terrassa instal·lada, el que facilita molt el seu trànsit. La seua fauna urbana sol estar composada de grups de turistes, ciutadans amb presses, pidolaires i algun que altre músic furtiu.
Si entrem al carrer des de la plaça de la Mare de Déu, el primer edifici que ens dona la benvinguda és la Casa Vestuari, un edifici neoclàssics i que es diu així per ser el lloc on cada dijous a les 12 del matí, i des de fa segurament més de deu segles, es canvien els membres del Tribunal de les Aigües abans d'iniciar la seua sessió. Actualment hi alberga ha una biblioteca municipal. Cap al final del carrer també trobem alguns edificis d'interès, de finals del segle XIX, i destinats com a habitatges per a les classes populars. Just enfront de la torre del Micalet, encara hi ha un solar que des de fa molt de temps és motiu de disputa entre els veïns i l'ajuntament i on fa alguns anys la Generalitat va instal·lar un pavelló per exposar part de la mostra la Llum de les Imatges.
En el seu tram final, el carrer fa un gir de 90 graus per desembocar a la plaça de la Reina. Aquesta volta, que ens permet passar d'un espai angost i, normalment ombrívol, a un més ample i ple de llum, segueix el propi traç de la base del Micalet, torre campanar de la Catedral i que, com és evident, bateja la via.

Del Micalet ara no parlaré, crec que ell a soles mereix un post propi, però hi ha un element que lliga la seua terrassa amb el carrer i que des de fa anys m'obsedeix cada vegada que passe per baix, la dels suïcides. I és que en una ciutat com València, que fins meitat del segle XX no va comptar amb edificis realment alts, la torre del Micalet, amb els seus 207 escalons i 51 metres d'altura, era l'opció més segura per aquells que volien deixar aquest món. Encara els veïns més majors del barri, inclosos alguns membres de la meua família, recorden haver passat de xiquets pel carrer i haver vist el rastre d'algun desgraciat després d'occir-se. Conten que un dels últims campaners professionals, Rafael Aguado, que va exercir el seu ofici entre el 1905 i el 1942, va arribar a fer un llistat de tots els homes i dones que havien triat el campanar per aquest fi.
Resulta curiós i contradictori que un edifici com aquest, alçat a major glòria de l'esglèsia, i bastit per fer arribar el senyal de les seues campanes a tots els racons de la ciutat, pogués ser aprofitar per perpetrar el pitjor dels pecats i la major de les ofenses a Déu.