dimecres, 15 d’abril del 2009

El Teatre Principal i alguna cosa més

Fins la construcció del Palau de les Arts el 2006, el Teatre Principal va ser l'auditori més important de la ciutat de València.


Aquest teatre, que està al número 15 del carrer de les Barques, tot envoltat d'oficines bancàries, va començar a ser construït l'any 1808, encara que el projecte era molt anterior. De fet, els seus plànols originaris han estat datats el 1774, encara que el canvi del seu emplaçament inicial van obligar a modificar el projecte original. La seua construcció va ser una iniciativa de l'Hospital General com a via per afrontar les seues seues enormes despeses ordinàries. En aquest projecte, va comptar amb el suport de l'Ajuntament de València, desitjós de dotar a les classes socials més pudents de la ciutat, d'un espai cultural de nivell, com ja tenien altres ciutats europees. La Guerra del Francés, però, va obligar a aturar les obres, i no fou fins vint-i-quatre anys després, el 1832, encara amb les obres en marxa, que l'espai era inaugurat. El 1854 es donava per conclòs tot el procés de reformes amb l'acabament de la seua façana principal, obra de l'arquitecte Zacarias Camaña. Al llarg dels anys, ha vist moltes remodelacions, una de les últimes la reforma del seu vestíbul, el 1947.

El Principal té una capacitat de més de 1200 butaques i disposa de tres plantes. La seua estructura és típica italiana, amb la planta en forma de ferradura, el que l'ha dotat d'una bona acústica. De fet, la sala va destacar, en alguns moments de la seua història, per les seues representacions operístiques i per la celebració d'alguns concerts històrics, com el que el març de 1845 va dirigir el compositor i pianista austrohongarés Franz Liszt, qui durant una de les seues interpretacions va improvisar, a petició del públic, una popular tocata de la dansa del corpus, “la dansa dels nanos”, que tradicionalment es toca amb tabalet i dolçaina.


Hui en dia, i després de l'edificació del Palau de les Arts, El Principal programa fonamentalment gènere teatral. En realitat, l'opera tampoc no va arribar mai a quallar a la ciutat per una tradicional manca de política cultural que afavorís aquest gènere com sí que va passar, per exemple, a Barcelona. Tot i així, els concerts programats generalment sempre van alçar bastant expectació. Justament a hores d'ara, encara que a un altre espai cultural de la ciutat, s'hi està representant una òpera molt important per mi.

Parlar d'òpera em motiva, encara que no sóc, ni molt menys un entès. Els meus coneixements són bastant bàsics. Puc dir, m'agrada dir, que em plau l'òpera fonamentalment perquè m'estime una òpera concreta: Turandot. Abans de sentir aquesta obra de Giacomo Puccini, el gènere no m'havia dit res. Després de sentir-la, li vaig anar agafant el gust a això de posar-me els auriculars, gitar-me, tancar els ulls i deixar-me transportar. De Turandot m'agraden moltes coses, però sobretot el seu poder instrumental i l'exotisme que hi suren cadascun dels seus tres actes. No porte el compte de les vegades que l'he sentida, i en tota mena de situacions. Totes i cadascuna de les que ho he fet m'ha emocionat profundament. Malauradament, mai, encara, he pogut assistir a una representació en directe.


Turandot va ser l'última opera de Puccini. De fet, el compositor no va arribar a vore-la inacabada, sent completada per Franco Alfano, a partir de les anotacions del mestre. Aquest fet va generar, en el seu temps moltes controvèrsies, inclús que l'obra haja tingut diferents finals. L'òpera va ser estrenada el 25 d'abril de 1926 a l'Scala de Milà i ràpidament es va fer un espai com una de les obres més famoses d'aquest gènere, especialment per l'impressionant ària “Nessun dorma”, de la qual ací us deixe el fragment.


La trama de Turandot es situa a l'imperi xinés. Calaf, un jove príncep tàrtar es desplaça fins la cort de Pequin, on s'enamora de la princesa Turandot. Només hi ha un problema, Turandot, cruel, ha posat una condició per tots aquells que vulguen esposar-la: hauran de respondre a tres enigmes. En cas de fallar, seran decapitats. Les endevinalles són: Què naix cada dia i mor amb l'alba?, Què crema i escalfa com el foc, però no és foc? i per últim, Quina cosa és com el gel, però crema com el foc? Malgrat tot, Calaf accepta les condicions i s'enfronta al gran repte. Si voleu saber com continua la història ja sabeu: Turandot!



1 comentari:

  1. Ma il mio mistero è chiuso in me,
    il nome mio nessun saprà!
    No, no, sulla tua bocca lo dirò
    quando la luce splenderà!

    Son aquestes paraules les que sempre em fiquen un nuc en la gola i porten el record d’una llàgrima als meus ulls. L’òpera... si, jo tampoc sóc una entesa però, de quant en quant, tancar els ulls i deixar-me’n anar es una bona manera de assossegar l’anima i esborrar la mala llet. Per cert, encara que tot lo món diu que el Nessun Dorma de Pavarotti es insuperable, jo prefereix aquest de Plàcido Domingo, no sabria dir perquè. O si, però es l’hora de fer el dinar i... bé, ja saps com es açò :D

    Enhorabona per el teu blog. Com ja et vaig dir, has triat u dels meus temes preferits. Tens una fan ací ;)

    M.

    P.S.: Records d'Isabel i del altre Aure :)

    ResponElimina