diumenge, 12 d’abril del 2009

Elements del carrer del Micalet

El carrer del Micalet és un dels més populars de València. És tracta d'una via peatonalitzada i que connecta dos espais molt familiars per als habitants i visitants habituals de la ciutat: la plaça de la Mare de Déu i la plaça de la Reina. El del Micalet és un carrer que pertany al barri del Mercat, del districte de Ciutat Vella.



Passejar pel carrer Micalet és un plaer. A una banda hi ha un dels laterals de la Catedral, amb els seus murs i contraforts de pedra picada i maons; i a l'altra un conjunt d'edificis antics, conformat per antics palaus remodelats en oficines municipals, botigues històriques d'objectes religiosos i antiguitats i de souvenirs, i l'entrada a carrerons tant misteriosos com els de la Pujada del Toledà o del Sant Calze. És d'agrair que no hi haja cap terrassa instal·lada, el que facilita molt el seu trànsit. La seua fauna urbana sol estar composada de grups de turistes, ciutadans amb presses, pidolaires i algun que altre músic furtiu.
Si entrem al carrer des de la plaça de la Mare de Déu, el primer edifici que ens dona la benvinguda és la Casa Vestuari, un edifici neoclàssics i que es diu així per ser el lloc on cada dijous a les 12 del matí, i des de fa segurament més de deu segles, es canvien els membres del Tribunal de les Aigües abans d'iniciar la seua sessió. Actualment hi alberga ha una biblioteca municipal. Cap al final del carrer també trobem alguns edificis d'interès, de finals del segle XIX, i destinats com a habitatges per a les classes populars. Just enfront de la torre del Micalet, encara hi ha un solar que des de fa molt de temps és motiu de disputa entre els veïns i l'ajuntament i on fa alguns anys la Generalitat va instal·lar un pavelló per exposar part de la mostra la Llum de les Imatges.
En el seu tram final, el carrer fa un gir de 90 graus per desembocar a la plaça de la Reina. Aquesta volta, que ens permet passar d'un espai angost i, normalment ombrívol, a un més ample i ple de llum, segueix el propi traç de la base del Micalet, torre campanar de la Catedral i que, com és evident, bateja la via.



Del Micalet ara no parlaré, crec que ell a soles mereix un post propi, però hi ha un element que lliga la seua terrassa amb el carrer i que des de fa anys m'obsedeix cada vegada que passe per baix, la dels suïcides. I és que en una ciutat com València, que fins meitat del segle XX no va comptar amb edificis realment alts, la torre del Micalet, amb els seus 207 escalons i 51 metres d'altura, era l'opció més segura per aquells que volien deixar aquest món. Encara els veïns més majors del barri, inclosos alguns membres de la meua família, recorden haver passat de xiquets pel carrer i haver vist el rastre d'algun desgraciat després d'occir-se. Conten que un dels últims campaners professionals, Rafael Aguado, que va exercir el seu ofici entre el 1905 i el 1942, va arribar a fer un llistat de tots els homes i dones que havien triat el campanar per aquest fi.
Resulta curiós i contradictori que un edifici com aquest, alçat a major glòria de l'esglèsia, i bastit per fer arribar el senyal de les seues campanes a tots els racons de la ciutat, pogués ser aprofitar per perpetrar el pitjor dels pecats i la major de les ofenses a Déu.

1 comentari:

  1. Un bon començament sempre és interessant, La Cotorra del Mercat promet, estic a l'espectativa del que ens puguis explicar sobre les infinites històries, llegendes i dades d'interés que te la ciutat de valència des d'una perspectiva històrica! ànims i ara toca anar actualitzant!

    ResponElimina