Les cicatrius de les Torres de Quart i el Cantó de València

De les Torres de Quart ens poden sorprendre moltes coses: la magnitud, la seua rodonor en comparació amb les seues veïnes de Serrans, el fet de ser obertes per darrere o inclús la colònia de lloros que hi viu des de fa molts anys. Característiques, totes, que us promet explicar en algun altre post. Però sens dubte, un dels elements més comentats per les guies turístiques és el de les seues cicatrius que, afortunadament, han resistit tots els seus processos de restauració com a testimoni de la heroïcitat de la ciutat. Pel que respecta a aquestes marques, si preguntem aqualsevol veí de la ciutat, o inclús d'altres parts del país, quin és el seu origen, segurament ens respondrà que l'intent d'assalt de la ciutat, per part de les tropes napoleòniques durant la guerra del Francés. I és cert, bona part de les erosions deixades sobre la seua estructura són conseqüència directa de l'intens bombardeig que els exèrcits francesos, primer comandats per Moncey i més tard pel mariscal Suchet, exerciren sobre València abans d'aconseguir la seua rendició el 1810. Però no totes les ferides que mostra el portal van ser conseqüència de l'agressió napoleònica. Bona part dels seus forats van ser produïts per altre setge, aquest més llarg en vides i destrucció, i que es va donar més de mig segle després de l'agressió francesa, el que ocasionaren les tropes espanyoles del general Arsenio Martínez Campos el 1873.

De ben segur que molts valencians actuals es ruboritzarien si saberen que un dels elements que més han ajudat a conformat la memòria popular de resistència ciutadana al poder i dels quals, tot siga dit, hi ha molts episodis en la història d'aquesta ciutat, van ser ocasionats com a conseqüència directa de l'aixafament d'una de les primeres experiències revolucionàries modernes del nostre país, la del Cantó de València. Jo mateix, historiador, era desconeixedor del nivell d'aquest episodi de resistència popular fins fa pocs mesos, després d'assistir a una xerrada i un debat posterior amb l'historiadora, i amiga, Júlia Moro a l'Ateneu Popular de València. Des d'aquell dia, el monument en qüestió se'm mostra amb tarannà més proper, si voleu, inclús, més interessant.

L'any 1873 València era una ciutat en ebullició. La crisi econòmica, en especial la que va afectar la industria de la seda, havia accelerat la proletarització de bona part de la seua societat. Uns pocs anys abans, el 1868, el primer representant del moviment obrer internacional, l'italià Giuseppe Fanelli, havia arribat a la ciutat per difondre les idees de l'anarquisme, i en poc de temps ja s'havien constituït les primeres societats obreres. Aquell mateix any del 68 també havia estat molt convuls. València havia estat una de les ciutats en què les classes populars havien contribuït més a la proclamació de “la Gloriosa”, la revolució que havia fet fugir la reina Isabel II a l'exili. De fet, a les eleccions d'aquell any, les candidatures més votades a totes les circumscripcions de la ciutat havien estat les republicanes, a diferència d'altres parts de l'estat, on guanyaren els monàrquico-demócrates. Eixe mateix any, els intents del govern de Madrid de suprimir la milícia urbana de la ciutat no havien fet més que enardir els ànims. Els valencians, recolzats per partides republicanes dels pobles propers arribaren a alçar més de 900 barricades per tota la ciutat per fer front a les tropes comandades pel capità general Rafael Primo de Rivera. Com a conseqüència d'aquesta sedició, València patiria un dur bombardeig que, al final, la faria capitular. El primer dels episodis revolucionaris s'havia consumat. Només faltava esperar una segona oportunitat per tornar a plantar cara al poder central.

Les Torres de Quart en una imatge de 1870

Quatre anys més tard, el 1873, després del fracàs del regnat d'Amadeu de Saboia, es proclamava de manera oficial la Primera República, que albirava un programa de reformes socials que havien de culminar amb l'aprovació d'una constitució que donés com a resultat un estat federal i de caràcter progressista. Aquest projecte, però, va haver d'afrontar molts inconvenients, el primer dels quals l'escepticisme del moviment obrer organitzat, que no només no va fer disminuir les seues demandes, sinó que encetà una onada de mobilitzacions i vagues. A tall d'exemple el dels successos d'Alcoi, on els insurrectes van matar l'alcalde de la localitat. A aquests problemes cal afegir l'obstruccionisme dels partits i classes socials més conservadores i al no resolt problema de les partides carlines. En aquest context de paràlisi de l'acció de govern, els republicans més actius, els anomenats “intransigents” van proposar l'organització de cantons a algunes ciutats de l'estat. El de València fou proclamat el 19 de juliol.

En un primer moment, el govern del Cantó de València va estar en mans dels grups socials més moderats però quan el 24 de juliol les tropes, enviades des de Madrid i dirigides per Martínez Campos, es plantaren a les portes de la ciutat, la junta de govern de la ciutat es va dividir entre els partidaris de la negociació i els de la resistència. Finalment aquests últims serien els que es farien amb el poder, amb l'adhesió entusiasta dels representants més actius de l'obrerisme, els anomenats internacionalistes, de tendència Anarquista i Marxista. Alguns autors parlen que dels 10.000 insurrectes organitzats, 5.000 eren internacionalistes. Segurament aquella va ser una de les primeres vegades que es van utilitzar banderes roges en un alçament popular a tots els Països Catalans.

Com a data curiosa, i que molt poca gent coneix, hi ha que un dels més entusiastes defensors del Cantó era un jove lletraferit i republicà, Carmel Navarro, més conegut pel seu pseudònim literari de Constantí Llombart. Llombart va quedar afectat de la vista en ser ferit mentre defensava una barricada, el que l'obligaria a dur les seues característiques ulleres fosques.

El dia 26 de juliol, Martínez Campos iniciava el setge de la ciutat, que resistí encara tretze dies. Després de patir un bombardeig brutal, que afecta la major de la ciutat, el dia 8 d'agost, els exèrcits enviats des de Madrid ocupaven la ciutat i posaven fi a l'experiència revolucionària, de la qual només van quedar alguns testimonis a les torres de Quart.