La historia, de Benedetti

Ahir ens va deixar Mario Benedetti.

No sóc un lector regular de poesia. Així i tot reconec que entre el munt de llibres que tinc, hi ha un que li tinc una estima molt especial, "Insomnios i duermevelas", i que em va regalar una amiga-poeta fa un parell d'anys en un cap de setmana bastant estrany i un tant torbador.

Hui, mentre feia el trasllat a la meua nova casa, me l'he retrobat, i fullejant-lo he redescobert aquest poema, que no és el que més m'agrada del llibre, però que almenys parla de la història, tant important per mi i per tanta gent estimada.



La historia

Sabía que la historia esa imponente
estaba hecha de resurrecciones
las muertes eran cándidos ardides
para que los cronistas se turbaran

la del pobre Jesús sin ir más lejos
fue programada para validar
la esplendida patraña de la iglesia

la historia es un gigante / un esperpento
sin rostro ni motivo / una quimera
sin principio ni fin / sin cardinales

cuida sus arrabales del amor
y administra con orden sus desprecios
no falta quien sugiere que la historia
es una secreción del universo

El Teatre Principal i alguna cosa més

Fins la construcció del Palau de les Arts el 2006, el Teatre Principal va ser l'auditori més important de la ciutat de València.

Aquest teatre, que està al número 15 del carrer de les Barques, tot envoltat d'oficines bancàries, va començar a ser construït l'any 1808, encara que el projecte era molt anterior. De fet, els seus plànols originaris han estat datats el 1774, encara que el canvi del seu emplaçament inicial van obligar a modificar el projecte original. La seua construcció va ser una iniciativa de l'Hospital General com a via per afrontar les seues seues enormes despeses ordinàries. En aquest projecte, va comptar amb el suport de l'Ajuntament de València, desitjós de dotar a les classes socials més pudents de la ciutat, d'un espai cultural de nivell, com ja tenien altres ciutats europees. La Guerra del Francés, però, va obligar a aturar les obres, i no fou fins vint-i-quatre anys després, el 1832, encara amb les obres en marxa, que l'espai era inaugurat. El 1854 es donava per conclòs tot el procés de reformes amb l'acabament de la seua façana principal, obra de l'arquitecte Zacarias Camaña. Al llarg dels anys, ha vist moltes remodelacions, una de les últimes la reforma del seu vestíbul, el 1947.

El Principal té una capacitat de més de 1200 butaques i disposa de tres plantes. La seua estructura és típica italiana, amb la planta en forma de ferradura, el que l'ha dotat d'una bona acústica. De fet, la sala va destacar, en alguns moments de la seua història, per les seues representacions operístiques i per la celebració d'alguns concerts històrics, com el que el març de 1845 va dirigir el compositor i pianista austrohongarés Franz Liszt, qui durant una de les seues interpretacions va improvisar, a petició del públic, una popular tocata de la dansa del corpus, “la dansa dels nanos”, que tradicionalment es toca amb tabalet i dolçaina.

Hui en dia, i després de l'edificació del Palau de les Arts, El Principal programa fonamentalment gènere teatral. En realitat, l'opera tampoc no va arribar mai a quallar a la ciutat per una tradicional manca de política cultural que afavorís aquest gènere com sí que va passar, per exemple, a Barcelona. Tot i així, els concerts programats generalment sempre van alçar bastant expectació. Justament a hores d'ara, encara que a un altre espai cultural de la ciutat, s'hi està representant una òpera molt important per mi.

Parlar d'òpera em motiva, encara que no sóc, ni molt menys un entès. Els meus coneixements són bastant bàsics. Puc dir, m'agrada dir, que em plau l'òpera fonamentalment perquè m'estime una òpera concreta: Turandot. Abans de sentir aquesta obra de Giacomo Puccini, el gènere no m'havia dit res. Després de sentir-la, li vaig anar agafant el gust a això de posar-me els auriculars, gitar-me, tancar els ulls i deixar-me transportar. De Turandot m'agraden moltes coses, però sobretot el seu poder instrumental i l'exotisme que hi suren cadascun dels seus tres actes. No porte el compte de les vegades que l'he sentida, i en tota mena de situacions. Totes i cadascuna de les que ho he fet m'ha emocionat profundament. Malauradament, mai, encara, he pogut assistir a una representació en directe.

Turandot va ser l'última opera de Puccini. De fet, el compositor no va arribar a vore-la inacabada, sent completada per Franco Alfano, a partir de les anotacions del mestre. Aquest fet va generar, en el seu temps moltes controvèrsies, inclús que l'obra haja tingut diferents finals. L'òpera va ser estrenada el 25 d'abril de 1926 a l'Scala de Milà i ràpidament es va fer un espai com una de les obres més famoses d'aquest gènere, especialment per l'impressionant ària “Nessun dorma”, de la qual ací us deixe el fragment.

La trama de Turandot es situa a l'imperi xinés. Calaf, un jove príncep tàrtar es desplaça fins la cort de Pequin, on s'enamora de la princesa Turandot. Només hi ha un problema, Turandot, cruel, ha posat una condició per tots aquells que vulguen esposar-la: hauran de respondre a tres enigmes. En cas de fallar, seran decapitats. Les endevinalles són: Què naix cada dia i mor amb l'alba?, Què crema i escalfa com el foc, però no és foc? i per últim, Quina cosa és com el gel, però crema com el foc? Malgrat tot, Calaf accepta les condicions i s'enfronta al gran repte. Si voleu saber com continua la història ja sabeu: Turandot!

Les cicatrius de les Torres de Quart i el Cantó de València

De les Torres de Quart ens poden sorprendre moltes coses: la magnitud, la seua rodonor en comparació amb les seues veïnes de Serrans, el fet de ser obertes per darrere o inclús la colònia de lloros que hi viu des de fa molts anys. Característiques, totes, que us promet explicar en algun altre post. Però sens dubte, un dels elements més comentats per les guies turístiques és el de les seues cicatrius que, afortunadament, han resistit tots els seus processos de restauració com a testimoni de la heroïcitat de la ciutat. Pel que respecta a aquestes marques, si preguntem aqualsevol veí de la ciutat, o inclús d'altres parts del país, quin és el seu origen, segurament ens respondrà que l'intent d'assalt de la ciutat, per part de les tropes napoleòniques durant la guerra del Francés. I és cert, bona part de les erosions deixades sobre la seua estructura són conseqüència directa de l'intens bombardeig que els exèrcits francesos, primer comandats per Moncey i més tard pel mariscal Suchet, exerciren sobre València abans d'aconseguir la seua rendició el 1810. Però no totes les ferides que mostra el portal van ser conseqüència de l'agressió napoleònica. Bona part dels seus forats van ser produïts per altre setge, aquest més llarg en vides i destrucció, i que es va donar més de mig segle després de l'agressió francesa, el que ocasionaren les tropes espanyoles del general Arsenio Martínez Campos el 1873.

De ben segur que molts valencians actuals es ruboritzarien si saberen que un dels elements que més han ajudat a conformat la memòria popular de resistència ciutadana al poder i dels quals, tot siga dit, hi ha molts episodis en la història d'aquesta ciutat, van ser ocasionats com a conseqüència directa de l'aixafament d'una de les primeres experiències revolucionàries modernes del nostre país, la del Cantó de València. Jo mateix, historiador, era desconeixedor del nivell d'aquest episodi de resistència popular fins fa pocs mesos, després d'assistir a una xerrada i un debat posterior amb l'historiadora, i amiga, Júlia Moro a l'Ateneu Popular de València. Des d'aquell dia, el monument en qüestió se'm mostra amb tarannà més proper, si voleu, inclús, més interessant.

L'any 1873 València era una ciutat en ebullició. La crisi econòmica, en especial la que va afectar la industria de la seda, havia accelerat la proletarització de bona part de la seua societat. Uns pocs anys abans, el 1868, el primer representant del moviment obrer internacional, l'italià Giuseppe Fanelli, havia arribat a la ciutat per difondre les idees de l'anarquisme, i en poc de temps ja s'havien constituït les primeres societats obreres. Aquell mateix any del 68 també havia estat molt convuls. València havia estat una de les ciutats en què les classes populars havien contribuït més a la proclamació de “la Gloriosa”, la revolució que havia fet fugir la reina Isabel II a l'exili. De fet, a les eleccions d'aquell any, les candidatures més votades a totes les circumscripcions de la ciutat havien estat les republicanes, a diferència d'altres parts de l'estat, on guanyaren els monàrquico-demócrates. Eixe mateix any, els intents del govern de Madrid de suprimir la milícia urbana de la ciutat no havien fet més que enardir els ànims. Els valencians, recolzats per partides republicanes dels pobles propers arribaren a alçar més de 900 barricades per tota la ciutat per fer front a les tropes comandades pel capità general Rafael Primo de Rivera. Com a conseqüència d'aquesta sedició, València patiria un dur bombardeig que, al final, la faria capitular. El primer dels episodis revolucionaris s'havia consumat. Només faltava esperar una segona oportunitat per tornar a plantar cara al poder central.

Les Torres de Quart en una imatge de 1870

Quatre anys més tard, el 1873, després del fracàs del regnat d'Amadeu de Saboia, es proclamava de manera oficial la Primera República, que albirava un programa de reformes socials que havien de culminar amb l'aprovació d'una constitució que donés com a resultat un estat federal i de caràcter progressista. Aquest projecte, però, va haver d'afrontar molts inconvenients, el primer dels quals l'escepticisme del moviment obrer organitzat, que no només no va fer disminuir les seues demandes, sinó que encetà una onada de mobilitzacions i vagues. A tall d'exemple el dels successos d'Alcoi, on els insurrectes van matar l'alcalde de la localitat. A aquests problemes cal afegir l'obstruccionisme dels partits i classes socials més conservadores i al no resolt problema de les partides carlines. En aquest context de paràlisi de l'acció de govern, els republicans més actius, els anomenats “intransigents” van proposar l'organització de cantons a algunes ciutats de l'estat. El de València fou proclamat el 19 de juliol.

En un primer moment, el govern del Cantó de València va estar en mans dels grups socials més moderats però quan el 24 de juliol les tropes, enviades des de Madrid i dirigides per Martínez Campos, es plantaren a les portes de la ciutat, la junta de govern de la ciutat es va dividir entre els partidaris de la negociació i els de la resistència. Finalment aquests últims serien els que es farien amb el poder, amb l'adhesió entusiasta dels representants més actius de l'obrerisme, els anomenats internacionalistes, de tendència Anarquista i Marxista. Alguns autors parlen que dels 10.000 insurrectes organitzats, 5.000 eren internacionalistes. Segurament aquella va ser una de les primeres vegades que es van utilitzar banderes roges en un alçament popular a tots els Països Catalans.

Com a data curiosa, i que molt poca gent coneix, hi ha que un dels més entusiastes defensors del Cantó era un jove lletraferit i republicà, Carmel Navarro, més conegut pel seu pseudònim literari de Constantí Llombart. Llombart va quedar afectat de la vista en ser ferit mentre defensava una barricada, el que l'obligaria a dur les seues característiques ulleres fosques.

El dia 26 de juliol, Martínez Campos iniciava el setge de la ciutat, que resistí encara tretze dies. Després de patir un bombardeig brutal, que afecta la major de la ciutat, el dia 8 d'agost, els exèrcits enviats des de Madrid ocupaven la ciutat i posaven fi a l'experiència revolucionària, de la qual només van quedar alguns testimonis a les torres de Quart.

Elements del carrer del Micalet

El carrer del Micalet és un dels més populars de València. És tracta d'una via peatonalitzada i que connecta dos espais molt familiars per als habitants i visitants habituals de la ciutat: la plaça de la Mare de Déu i la plaça de la Reina. El del Micalet és un carrer que pertany al barri del Mercat, del districte de Ciutat Vella.

Passejar pel carrer Micalet és un plaer. A una banda hi ha un dels laterals de la Catedral, amb els seus murs i contraforts de pedra picada i maons; i a l'altra un conjunt d'edificis antics, conformat per antics palaus remodelats en oficines municipals, botigues històriques d'objectes religiosos i antiguitats i de souvenirs, i l'entrada a carrerons tant misteriosos com els de la Pujada del Toledà o del Sant Calze. És d'agrair que no hi haja cap terrassa instal·lada, el que facilita molt el seu trànsit. La seua fauna urbana sol estar composada de grups de turistes, ciutadans amb presses, pidolaires i algun que altre músic furtiu.
Si entrem al carrer des de la plaça de la Mare de Déu, el primer edifici que ens dona la benvinguda és la Casa Vestuari, un edifici neoclàssics i que es diu així per ser el lloc on cada dijous a les 12 del matí, i des de fa segurament més de deu segles, es canvien els membres del Tribunal de les Aigües abans d'iniciar la seua sessió. Actualment hi alberga ha una biblioteca municipal. Cap al final del carrer també trobem alguns edificis d'interès, de finals del segle XIX, i destinats com a habitatges per a les classes populars. Just enfront de la torre del Micalet, encara hi ha un solar que des de fa molt de temps és motiu de disputa entre els veïns i l'ajuntament i on fa alguns anys la Generalitat va instal·lar un pavelló per exposar part de la mostra la Llum de les Imatges.
En el seu tram final, el carrer fa un gir de 90 graus per desembocar a la plaça de la Reina. Aquesta volta, que ens permet passar d'un espai angost i, normalment ombrívol, a un més ample i ple de llum, segueix el propi traç de la base del Micalet, torre campanar de la Catedral i que, com és evident, bateja la via.

Del Micalet ara no parlaré, crec que ell a soles mereix un post propi, però hi ha un element que lliga la seua terrassa amb el carrer i que des de fa anys m'obsedeix cada vegada que passe per baix, la dels suïcides. I és que en una ciutat com València, que fins meitat del segle XX no va comptar amb edificis realment alts, la torre del Micalet, amb els seus 207 escalons i 51 metres d'altura, era l'opció més segura per aquells que volien deixar aquest món. Encara els veïns més majors del barri, inclosos alguns membres de la meua família, recorden haver passat de xiquets pel carrer i haver vist el rastre d'algun desgraciat després d'occir-se. Conten que un dels últims campaners professionals, Rafael Aguado, que va exercir el seu ofici entre el 1905 i el 1942, va arribar a fer un llistat de tots els homes i dones que havien triat el campanar per aquest fi.
Resulta curiós i contradictori que un edifici com aquest, alçat a major glòria de l'esglèsia, i bastit per fer arribar el senyal de les seues campanes a tots els racons de la ciutat, pogués ser aprofitar per perpetrar el pitjor dels pecats i la major de les ofenses a Déu.